La cripta de n'Gai n'Gai

El retorn definitiu dels del més enllà ha estat amb "Revenant", el seu primer disc al segle XXI. I només cal escoltar-lo per adonar-se que no és obra de l'oportunisme pel bon moment que passa l'escena catalana. No sona a Manel, ni a Amics de les Arts, ni a res d'indie-pop ni indie-folk. Clar que tampoc sona a Spandau Ballet ni a Loquillo. Els N'Gai N'Gai han guardat l'ànima dels vuitanta i l'han revestit sense complexes, sense voler casar-se amb cap moda i mantenint l'essència del pop i el rock que han begut. Espontanis, sincers, canyers. Actuals. Amb una dosi d'antics temes revisats, però també amb una dosi de cançons noves que poden provocar addició com "Braç trencat" (bandoler rock?). Una barreja mesurada perquè la gent disfruti de "Revenant" amb el mateix plaer que un vampir gaudeix d'un glopet de sang fresca i madura.

Pep Blay